En els darrers anys, la política s’ha desplaçat cap a un terreny àrid, dominat per la tecnocràcia, el màrqueting de consum i la gestió freda de dades; una deriva que ha convertit els ciutadans en mers espectadors passius. Davant aquesta desafecció, sorgeix la necessitat de recuperar la “mística militant”: aquella empenta col·lectiva que transcendeix l’estratègia i transforma l’organització en una comunitat de vida i valors.No es tracta de fanatisme, sinó d’un estat emocional en què s’actua per convicció i no per interès.Mentre que la ideologia dicta què cal pensar, aquest sentiment explica per què val la pena lluitar, convertint la política en una causa vital que ens mobilitza cada matí. És un concepte que, arran de les trobades recents de la Global PM a Barcelona, torna a ressonar amb força.
Aquesta pulsió es construeix sobre tres pilars que eleven el fet polític a una dimensió existencial: un relat de missió, un llenguatge compartit i una comunitat de pertinença. Ja no es tracta de gestionar percentatges, sinó de defensar la dignitat humana en una cruïlla històrica entre l’odi i l’esperança. Mitjançant la lleialtat i la camaraderia, la identitat individual es fon en la voluntat col·lectiva i genera la resiliència necessària per resistir el cansament i la derrota. Així, el grup es consolida com un baluard d’anhels compartits.
Tot i la seva força, aquesta energia s’ha de moure en un equilibri precís per no derivar en un sectarisme on la crítica interna es castigui com una traïció. El vertader antídot contra aquesta deriva és l’humanisme. Aquesta tradició, que neix amb la virtù dels humanistes renaixentistes –els quals entenien que l’acció compromesa amb el bé comú és superior a la simple contemplació-, recorre la història des d’Erasme fins Gramsci o la mística no-violenta de Martin Luther King. En tots ells, l’objectiu ha estat el mateix: l’alliberament de l’ésser humà. Recollint aquest llegat, el president Salvador Illa va assenyalar en el seu discurs de lliurament de les Creus de Sant Jordi que el món necessita esperança i que Catalunya ha de ser un exemple de societat humanista. Aquesta fita implica entendre —en paraules de Victòria Camps— que una llibertat basada només en l’interès propi no és, en realitat, llibertat.
El progrés social requereix la combinació indestriable de l’humanisme com a brúixola moral i de la mística militant com a motor emocional. Aquesta unió situa l’ésser humà com a centre i fi de tota acció política. Sense la guia de la raó, el motor ens aboca al radicalisme buit; sense l’impuls emocional, el discurs queda reduït a una anàlisi estèril. El repte de les forces progressistes és recuperar aquesta èpica comuna per vèncer l’individualisme insolidari mitjançant una mística sana, concebuda no com un fi en si mateixa, sinó com un instrument per servir la societat. Cal tornar a entendre la política com un servei on la militància no respongui només a unes sigles, sinó a la missió de garantir que cada persona visqui amb dignitat, justícia i llibertat.
Mari Carmen Lozano Pareja
