El cel està força il·luminat, és un bonic dia de primavera. Cada dia escolto la tertúlia de la radio local. El debat es va desenvolupant amb normalitat fins que escolto que algú diu:- la política és un teatre, i la mentida i la ficció formen part de la representació política. Escolto com la resta de tertulians confirmen també aquesta argumentació. Em quedo perplexa i el somriu em cau dels llavis. Sóc conscient que vivim temps on el passat té poca rellevància però cóm podem passar per alt que la paraula “veritat” derivada del llatí veritas ha estat un dels grans temes de la filosofia, i una peça clau en qualsevol discurs polític. Si entenem per veritat la concòrdia que existeix entre allò que es diu, allò que es pensa i allò que es creu veiem que un dels principals fets que donen valor a una persona és dir la veritat. Se m’apareix la paraula veritat quan penso que Sòcrates, el filòsof grec, va tractar de donar valor i dignitat a l’ésser humà. Va ser ell qui va ajudar a què els ésser humans extraguéssim la veritat que portem endins; tota una vida consagrada a cercar la veritat en la vida de cadascú i en la societat en la que vivia. Així inculcava als seus alumenes que els valors humans no estan relacionats amb la riquesa, amb el poder, amb la força física o l’èxit, sinó amb els valors de l’ànima, que són els que ens proporcionen el coneixement d’allò que és bo o dolent. Anys més tard Platón deixeble de Sòcrates assenyalava que la veritat és un ideal a aconseguir juntament amb la bellesa i el bé. I clar que totes aquelles idees socràtiques han anat transformant-se al llarg del temps però la democràcia en la que varen pensar els atenesos del període clàssic estava basada en el diàleg d’aquells que cerquen la veritat. És doncs fonamental que en democràcia la veritat sigui rellevant, perquè aquells que fan del relativisme i de l’escepticisme el seu regim civil resulten devastadors per al bon govern de la polis. Al llarg de la historia política un dels personatges més coneguts i consagrats ha estat Maquiavel a través del seu llibre “El príncep”. Hi ha un documental en castellà titulat “El principe de Maquiavelo”, on es narra com Maquiavel separa la moral de la política considerant que la vida política constitueix una esfera especial que considera incompatible la moralitat amb la responsabilitat política, però afortunadament hi van haver altres formes d’entendre la veritat política: la preocupació pel bé comú d’Aristòtil. Segons les seves paraules “El bé es certament desitjable quan interessa a un sol individu; però es revesteix d’un caràcter més bell i més diví quan interessa a un poble i a un Estat sencer” perquè només en una comunitat feliç serà possible aconseguir la felicitat de tots els seus ciutadans. I em pregunto: som feliços a les nostres polis actuals? Vivim envoltats de molts núvols de fum i en aquests temps on tot passa tan ràpid s’ha aconseguit ficar a la mateixa balança la veritat i la mentida devaluant el valor ètic-moral de la primera. És per això, que el meu ideal seria que els/les polítics política no facin de la mentida la seva eina de treball. Un dia vaig escoltar a algú que deia que la mentida et pot portar lluny, però que un cop es descobreixen no hi ha camí de tornada. Mentir té el seu cost i mentir en democràcia està mal. Mentir no està be i els/les ciutadans/es no podem acceptar que la política sigui un “teatrillo” de fal·làcies i ambigüitats com donaven per fet els/les tertulians al debat radiofònic.
Mari Carmen Lozano Pareja
