El color lila, estendard de la lluita per la igualtat des que les sufragistes i els moviments feministes el fessin seu, sembla estar perdent força a l’Ajuntament de Badalona. Tot i que el feminisme és el moviment de transformació social més potent de les últimes dècades, a la nostra ciutat aquest motor de canvi s’està quedant sense combustible institucional.
Aquesta paràlisi local contrasta amb l’empenta de ciutats veïns. En contraposició a la precarietat i la desintegració dels serveis del Centre de la Dona de Badalona, Santa Coloma ens mostra el camí amb “La Ciba”. Aquest centre de recursos integral és un exemple de com oferir eines eficaces per a l’autonomia de les dones, convertint-se en un mirall on la nostra ciutat s’hauria de reflectir.
Però, on ha quedat l’esperit d’aquella Badalona que l’any 2002 es proclamava amb orgull de «gènere femení»? Aleshores, la ciutat entenia que la paritat no era una simple qüestió numèrica, sinó el reflex d’una democràcia més rica, respectuosa i enfortida per la diversitat. Eren temps en què s’abraçava la màxima de Terenci, adaptada en femení: «Dona soc, i res del que és humà m’és aliè».
Va ser sota el govern de l’alcaldessa Maite Arqué quan Badalona va fer història en configurar, per primera vegada, un equip de govern amb majoria de dones. Es van trencar barreres tant en l’àmbit públic com en el privat, però el pas del temps i la desídia institucional han anat diluint aquells avenços. El CRAC (Centre de Recursos i Assessorament per a la Dona), ubicat al carrer de Baldomer Solà, que en el seu dia va ser l’epicentre de la consciència de gènere a la ciutat i un far d’orientació, ha anat perdent rellevància fins a quedar reduït a la seva mínima expressió.
Davant d’aquest buit, sorgeix una necessitat imperant: la creació de la «Casa Lila». Badalona necessita un espai distintiu i propi; un lloc per a la dona que no només ofereixi suport en els moments difícils, sinó que sigui un formiguer d’activitat i creixement personal. La visió d’aquesta Casa Lila va molt més enllà de l’assistència bàsica; es projecta com un centre integral on es faciliti orientació laboral per a l’emancipació econòmica, es fomenti la transculturalitat, i es comparteixi cultura, lectura i solidaritat.
És hora que les dones de Badalona tornin a agafar-se de la mà en un espai que les reconegui. La ciutat no pot permetre’s continuar perdent la seva essència femenina. La «Casa Lila» no és un caprici; és el deute pendent d’una ciutat que un dia va creure que la igualtat era l’únic camí cap a la vertadera democràcia.
Mari Carmen Lozano Pareja
