L’harmonia entre l’ésser humà i la natura no és un ideal romàntic, sinó una necessitat vital. Henry David Thoreau, a la seva obra Walden (1854), ja defensava que el contacte amb la naturalesa era imprescindible per a la salut mental i espiritual a una societat anestesiada per la vida urbana. En una època marcada pel soroll constant de la modernitat, el filòsof català Raimon Panikkar ens recorda que el cosmos i l’ésser humà formen una unitat inseparable. A Badalona tenim l’ocasió perfecta per recollir aquests testimonis: deixar d’entendre els parcs com a simples elements ornamentals per transformar-los en veritables pulmons de benestar i actius de salut pública.
La ciència és clara: l’exposició al verd redueix el cortisol i combat l’estrès. Per què no portar aquesta evidència a la pràctica diària dels nostres Centres d’Atenció Primària (CAP)? La proposta és senzilla: una col·laboració real on els metges puguin emetre una recepta revolucionària: la “Prescripció Verda”. En lloc de limitar-se a la farmacologia, es podrien receptar passejades guiades, gimnàstica, meditació, escriptura terapèutica o sessions de ioga i tai-txi per a malalties cròniques o depressions. Mentre el CAP tracta la malaltia, el parc promou la salut; és la continuïtat de la cura portada a l’aire lliure. Perquè una ciutat que cura és aquella que fa dels seus espais verds un lloc de trobada, de participació i de cohesió. I, en ple desafiament climàtic, no podem oblidar els tan necessaris refugis climàtics per fer front a les temperatures extremes: perquè un refugi climàtic és molt més que ombra, és salut.
Seguint el fil del projecte de la UNESCO “´Cultura al barri”, els parcs deixarien de ser meres zones de jocs infantils per esdevenir espais de convivència on el patrimoni humà i la diversitat es troben, convertint l’espai públic en llocs amb ànima. Aquest vincle, nascut de la cooperació entre l’Ajuntament, les entitats de salut i el veïnat, tindria un impacte profund en la qualitat de vida dels badalonins, perquè no parlem només d’urbanisme, sinó de justícia social, de desenvolupament sostenible i, d’una ciutat que entén que la salut del seus ciutadans depèn, en gran mesura, del benestar que respiren els seus carrers. Els parcs es converteixin, així, en una autèntica forma de viure: un oasi de tranquil·litat que ens convida a aturar-nos, a asseure’ns, a aixecar la mirada i a deixar que el vol dels ocells ens reveli allò que sovint ens passa desapercebut. És precisament a través d’aquesta petita mirada que podem captar la bellesa de tot el que ens envolta.
Mari Carmen Lozano Pareja
