Els éssers humans hem passat de viure en coves a explorar Mart, però el codi de la nostra humanitat sembla no haver-se actualitzat. Hem perfeccionat el com viure –gràcies a la tecnologia, la medicina o les infraestructures-, però continuem lluitant amb el per a què de la convivència. L’egoisme persisteix perquè, històricament, va ser una eina de supervivència; tanmateix, avui ens costa entendre que la cooperació global és la nova condició per subsistir. Malgrat viure en un món interconnectat, l’egoisme continua aixecant fronteres invisibles; ens commou el que li passa al veí, però ens tornem indiferents davant de qui creua el mar cercant una vida digna.
Ningú tria on neix, però aquest atzar geogràfic determina injustament la generositat que rebrem dels altres. Les pulsions més profundes – la gana, la por o l’esperança- no entenen de mapes ni de banderes. Posar el focus en l’origen o el color de la pell és només una «cortina de fum», una excusa per silenciar la nostra responsabilitat ètica i evitar reconèixer que el patiment de l’altre és, en realitat, el nostre.
Així com la necessitat d’una vida digna és universal, la responsabilitat dels actes propis també ho és. Si jutgem a algú que delinqueix basant-nos en el seu origen, som víctimes dels nostres propis prejudicis; si justifiquem un delicte només per la procedència, som massa permissius. La veritable igualtat consisteix a tractar a cada persona com un individu: si algú aporta a la societat, se l’ha d’elogiar pels seus actes; si algú fa mal, se l’ha de jutjar pels seus actes, sense que el color de la pell sigui mai un agreujant o un atenuant en la nostra percepció moral.
Mai podrem parlar d’un avenç humà ple mentre la nostra solidaritat estigui condicionada per la geografia o el poder adquisitiu. De poc serveix conquerir l’espai exterior si encara som presoners d’unes fronteres mentals que ens impedeixin reconèixer el patiment aliè com a propi. El veritable progrés no s’ha de mesurar per la velocitat dels nostres processadors ni per la sofisticació de les xarxes, sinó pel moment en què l’auxili al necessitat i la justícia s’apliquin amb la mateixa imparcialitat a totes les persones.
L’horitzó ètic al qual hem d’aspirar és el de reconèixer en l’altre un igual en drets i deures; un mirall de nosaltres mateixos sense l’odi que exclou ni la llàstima que condescendeix. Només quan la dignitat humana deixi de ser una qüestió de codi postal o de llinatge, podrem dir, finalment, que hem après l’art de viure junts. En aquest instant, podrem mirar el futur amb la certesa d’haver construït un món realment digne de ser habitat.
Mari Carmen Lozano Pareja
