Què mou al comte Dràcula, si no és l’Amor? Què, sinó l’Amor, dona força a Geena Davis a romandre al costat de Jeff Goldblum a The Fly? Pot l’Amor posseir-nos, com a Isabelle Adjani a Possession? Pot l’Amor fer-nos estimar una IA (més, si té la veu d’Scarlett Johansson)? Hi ha Amor rere el desamor d’Eternal Sunshine of The Spotless Mind? Podem estimar més enllà de la Mort, com a Starman —o no, com a Solaris—? És Amor el que hi ha entre Joker i Harley Queen? No és l’Amor el motor que mou les històries (i les vendes) de fulletons juvenils com The Twilight Saga? No és l’Amor allò que impulsa al Fantasma de l’Òpera a sortir de la foscor?
L’amor, doncs, dona la vida, però també la mort, com a Barbarella, on un enginy malèfic assassina les seves víctimes a base d’orgasmes en una versió camp del binomi clàssic Eros/Thanatos.
I encara més enllà de la mort, a Dellamorte Dellamore quedà palès que l’Amor i la flama sexual perduren a la ultratomba.
El Cryptshow reivindica amb joia la força de l’Amor, des de la seva versió més carnal fins a la concepció platònica, l’any que sortirem de la pandèmia, després d’una crisi que ens ha obligat a tancar-nos en (i amb) nosaltres mateixos.
